Ecce Homo gate

30 August, 2012

Abans i després de l’escena de L’encontre de Jesús amb la creu camí del calvari (Ermita de la Sang).

Com si d’un dels nostres sainets és tractés, les últimes setmanes hem assistit a un nou espectacle de dimensions mundials que, gràcies a altres clàssics com la “prima de riesgo”, el possible rescat, la privatització de la sanitat, les preferents, o la pujada de l’IVA, per exemple; ens permet seguir on fire. Parle del cas de l’Ecce Homo.

Com l’assumpte ha sigut més que tractat a la premsa escrita, televisions i xarxes socials no és necessari descriure, novament, tot el procés (ací podeu trobar una bona recopilació del mateix). Però, més enllà dels acudits, els comentaris sorneguers, el seguiment de la premsa estrangera, i la creativitat de la gent –sorprenent és l’Ecce Paquirrín–; convé analitzar com s’ha arribat a aquesta situació en un municipi en el qual, sembla a partir de la seua pàgina web, se li dóna importància al patrimoni cultural.

No es pot dubtar de la bona intenció de Cecilia, la “restauradora”, però clarament el procés de gestió ha fallat quan es va permetre a una persona sense qualificació realitzar eixa tasca. Ací és on radica, precisament, el problema: per molta bona voluntat, intenció, ganes de col·laborar o com vulgueu dir-ho, la gestió del patrimoni cultural sols la poden realitzar persones qualificades. Al igual que els metges són els únics que poden receptar medicines. Aleshores és necessari que els polítics i les persones encarregades –per la seua faena– de conviure dia a dia amb els béns cultural tinguen present açò. Que apliquen el sentit comú, busquen assessorament professional –sobre tot quan, com en el cas de Castalla, hi ha un servei municipal de patrimoni cultural–, demanen pressupostos i, si no poden actuar per falta de recursos econòmics, que esperen el moment propici (encara que els no especialistes ho facen per menys diners).

D’altra banda, casos com els de Borja, i barbaritats encara més grans produïdes per interessos econòmics, abunden per tot arreu (Castalla inclosa), encara que jo recorde mai havien arribat al nivell mediàtic de la pintura aragonesa. De totes maneres i arribats aquest punt espere que les restauradores puguen recuperar la pintura original i que la desafortunada intervenció servisca de lliçó a l’hora d’intervenir en el nostre patrimoni cultural. Utòpic, però bonic.

Juan Antonio Mira Rico

Tècnic del Servei Municipal de

Patrimoni Cultural de Castalla

Sobre l'autor ()

Els comentaris estan tancats.

Patrimonio Cultural de Castalla
Dades de contacte 96 656 08 10 info@castalla.org
Xarxes socials